Presentació
En el procés d’elaboració del pa per a la celebració eucarística seguim l’establert per la norma canònica. Els ingredients són aigua i farina de blat totalment naturals sense cap additiu. Les característiques tècniques de la farina que emprem són: P/L = 0,20-0,30; W = 85-110.
Disposem de dos tipus d’acabats: les blanques i les torrades.
En aquesta secció podeu veure, pas a pas, tot el procés de fabricació de les formes (blanques o torrades) per a la missa.
És important recordar alguns criteris relacionats amb aquest element de la celebració de l’eucaristia.
En primer lloc, la importància del gest de la fracció del pa; de fet, aquest és el nom amb el qual es coneixia la celebració de l’Eucaristia durant els primers temps. Convé, doncs, que no sigui un gest ocult, que es vegi, que es percebi com a important. Per tant, que el celebrant no comenci la fracció del pa fins que no hagi acabat el gest de la pau, i acompanyat del cant de la lletania de l’Anyell de Déu. Per tal que es vegi la fracció, és convenient utilitzar una forma grossa, visible. Com veureu, el CPL ofereix una hòstia grossa, especialment adient per a les concelebracions, i una altra mitjana potser més apta per a les misses amb un sol celebrant. Per tal de donar visibilitat a la fracció, pot ser bo que no es parteixi només l’hòstia que menjarà el celebrant, sinó unes quantes (o totes), de manera que en restin alguns fragments en la patena on es distribuirà la comunió als fidels, juntament amb les formes petites.
Un altre criteri és que el pa sembli realment pa. El signe esdevé més significatiu si el pa que consagrem té aspecte de pa de debò, o si més no d’una matèria semblant, que evoqui l’aliment que ha de ser. Per això pot ser adient utilitzar unes hòsties amb més consistència que les de pa d’àngel; per això són així, com podreu comprovar, les que oferim des del CPL.
Finalment, la importància de combregar de la pròpia missa. És a dir, que no només el prevere celebrant mengi de l’hòstia consagrada, sinó que tots els fidels puguin menjar del pa que ha estat consagrat en la pròpia missa. De tal manera que la reserva quedi realment com el que ha de ser, és a dir, com a reserva: per si sobren hòsties consagrades després d’haver combregat tothom, o per si en falten perquè no n’hem consagrat prou. Els dies de cada dia és fàcil de calcular quantes formes petites cal consagrar; fins i tot coneixem l’experiència d’alguns preveres que consagren una sola hòstia grossa i, en el moment de la fracció, la parteixen en tants trossos com fidels assisteixen a la celebració, de tal manera que tothom combrega de la forma grossa acabada de consagrar.
En definitiva, una eina més per fer de la missa una celebració més viscuda i participada.